dimarts, 11 d’agost del 2009

8/7 – Beijing [北京]. Primers passeigs

El viatge s’ha acabat. Hem arribat a destí, Beijing. Ara ens toca aprofitar d’aquesta ciutat i l’estabilitat de saber que ja no ens haurem de moure més. Ens relaxem i descansem. Dormim fins tard i som els darrers en aparèixer per l’esmorzar. Han sigut molts kilòmetres caminats i encara ens en queden uns quants.
Tot buscant un bus que ens porti cap al centre anem recorrent a peu avingudes i carrers. El bus no el trobem i en fem un fart de caminar. Ja ens havien avisat que el que en el mapa es veu a prop pot no estar-ho tant. Caminant, caminant ens endinsem en carrerons, hutongs, mercats,... La gent fa vida de carrer, aquí també. Estan fora, parlen, juguen, mengen. I mengen de tot! En un petit mercat s’hi pot trobar broquetes d’escorpins, estrelles i cavallets de mar i altres tipus d’insectes i animals que a casa nostra mai pensaríem en dur-nos a la boca. Jo tampoc no ho faré; ara no tinc gana.
Arribem als jardins que envolten la Ciutat Prohibida. Avui no entrarem a la Ciutat, doncs el dia no acompanya massa. Ho deixem per demà. Mentrestant, en Dani fotografia des de tots els angles possibles els ponts, les plantes i demés vegetació d’aquests jardins. Jo, per fer temps, em poso a xerrar amb una d’aquestes persones que ens aturen i ens expliquen coses, per acabar-nos dient que és pintor i que si volem ens pot ensenyar el seu taller. Això pot interessar a en Dani, no és un monjo però potser aquest li pot fer els dibuixos que vol. Així doncs, ens dirigim a la tenda on exposa i treballa, ens mostra una varietat de pintures i li acabem negociant unes que ens endurem nosaltres.
Continuem la caminada després de dinar passant per la Plaça de Tian’anmen. La lleugera pluja que cau no ens espanta. Observem l’escenogra- fia de la plaça. L’entrada a la Ciutat, els guardes vigilant, turistes fotografiant -ho tot, la gran plaça buida amb tan sols l’obelisc de pedra en el centre i una gran bandera hissada. Et dóna la sensació de ser minúscul allà enmig.
Avancem plaça avall. Al final d’hi troba el Mausoleu de Mao Zedong. Creuar-la ens porta una bona estona així que decidim prendre un taxi per anar a la següent zona de passeig. El Temple del Cel és un conjunt de temples on abans hi anava l’emperador per pregar per tenir bones collites en primavera i donar les gràcies en la tardor. Ens agrada. Està tot rodejat de vegetació i podem passejar per un indret on es respira frescor. Els temples continuen sent espectaculars. Tots els temples xinesos són similars però diferents al mateix temps i no te’n canses mai. Aquí el més important és cilíndric amb una espectacular cúpula a capes blaves. Espectacular. Però ja cansats, només pensem en sortir del recinte i agafar un taxi per tornar a l’hotel.
Avui tampoc sortirem a voltar per la nit de la capital. Estem massa cansats i demà volem visitar la Ciutat Prohibida. Voltem pels carrerons limítrofs amb el nostre hotel i descobrim un simpàtic restaurant que es veu prou net, hi ha bon ambient i hi podem menjar bastant picant. M’encanta! Segur que hi tornarem abans de marxar.

--------

El viaje se ha terminado. Hemos llegado a destino, Beijing. Ahora nos toca aprovechar esta ciudad y la estabilidad de saber que ya no nos tendremos que mover más. Nos relajamos y descansamos. Dormimos hasta tarde y somos los últimos en aparecer para el desayuno. Han sido muchos kilómetros andados y todavía nos quedan unos cuantos.
Buscando un bus que nos lleve hacia el centro vamos recorriendo a pie avenidas y calles. El bus no lo encontre- mos y nos pegamos un hartón de caminar. Ya nos habían avisado de que lo que en el mapa se ve cerca puede no estarlo tanto. Andando, andando nos adentramos en callejuelas, hutongs, mercados... La gente hace vida de calle, aquí también. Están fuera, hablan, juegan, comen. Y comen de todo! En un pequeño mercado se puede encontrar brochetas de escorpiones, estrellas y caballitos de mar y otros tipos de insectos y animales que en nuestra casa nunca pensaríamos en llevarnos a la boca. Yo tampoco lo haré; ahora no tengo hambre.
Llegamos a los jardines que rodean la Ciudad Prohibida. Hoy no entraremos en la Ciudad, pues el día no acompaña mucho. Lo dejamos para mañana. Mientras tanto, Dani fotografía desde todos los ángulos posibles los puentes, las plantas y demás vegetación de estos jardines. Yo, para hacer tiempo, me pongo a charlar con una de estas personas que nos detienen y nos explican cosas, para acabar diciéndonos que es pintor y que si queremos nos puede enseñar su taller. Eso puede interesar a Dani, no es un monje pero quizás éste le puede hacer los dibujos que quiere. Así pues, nos dirigimos a la tienda donde expone y trabaja, nos muestra una variedad de pinturas y le acabamos negociando unas que nos llevaremos nosotros.
Continuamos la caminata después de comer pasando por la Plaza de Tian'anmen. La ligera lluvia que cae no nos asusta. Observamos la escenogra- fía de la plaza. La entrada a la Ciudad, los guardas vigilando, turistas fotografiándolo todo, la gran plaza vacía con tan sólo el obelisco de piedra en el centro y una gran bandera izada. Te da la sensación de ser minúsculo allí en el medio.
Avanzamos plaza abajo. Al final de encuentra el Mausoleo de Mao Zedong. Cruzarla nos lleva un buen rato en así que decidimos tomar un taxi para ir a la siguiente zona de paseo. El Templo del Cielo es un conjunto de templos donde antes iba el emperador para rogar para tener buenas cosechas en primavera y dar las gracias en el otoño. Nos gusta. Está muy rodeado de vegetación y podemos pasear por un lugar donde se respira frescura. Los templos continúan siendo espectaculares.
Todos los templos chinos son similares pero diferentes al mismo tiempo y no te cansas nunca. Aquí el más importante es cilíndrico con una espectacular cúpula en capas azules. Espectacular. Pero ya cansados, sólo pensamos en salir del recinto y coger un taxi para volver al hotel.
Hoy tampoco saldremos a recorrer la noche de la capital. Estamos demasiado cansados y mañana queremos visitar la Ciudad Prohibida. Paseamos por los callejones limítrofes a nuestro hotel y descubrimos un simpático restaurante que se ve suficientemente limpio, hay buen ambiente y podemos comer bastante picante. Me encanta! Seguro de que volveremos antes de marcharnos.

7/7 – Dia de transit. Xi’an vers Beijing

Avui s’aixeca un dia tranquil. No masses coses a fer. Temps per a fer les darreres quatre compres per Xi’an, un últim passeig pel barri musulmà a recuperar el que ahir vam veure i no vam considerar oportú comprar.
Tenim temps. L’avió és per la tarda i ja hem vist tot el que volíem. L’hostal l’hem d’abandonar i decidim passar l’espera a l’aeroport. De l’aeroport a l’avió i de l’avió al bus que ens porti fins l’hotel que tenim reservat prop del centre de la ciutat. Beijing. Ciutat olímpica. Tota nova. Més assenyada, més occidental, menys problemes. Menys autentica? Això ho veurem demà, amb la llum del dia. De moment, el sopar en un local al costat de l’hotel ens sembla prou diferent, prou xinès, prou picant.

-----

Hoy se levanta un día tranquilo. No muchas cosas que hacer. Tiempo para hacer las últimas compras por Xi'an, un último paseo por el barrio musulmán a recuperar lo que ayer vimos y no consideramos oportuno comprar.
Tenemos tiempo. El avión es por la tarde y ya hemos visto todo lo que queríamos. El hostal tenemos que abandonarlo y decidimos pasar la espera en el aeropuerto. Del aeropuerto al avión y del avión al bus que nos lleve hasta el hotel que tenemos reservado cerca del centro de la ciudad. Beijing. Ciudad olímpica. Muy nueva. Más sensata, más occidental, menos problemas. Menos autentica? Eso lo veremos mañana, con la luz del día. De momento, la cena en un local al lado del hotel nos parece bastante diferente, bastante china, bastante picante.

6/7 – Passejant Xi’an

Ens despertem tranquil.lament, amb la sensació d’haver acomplert quasi la totalitat del viatge, contents d’estar aquí i motivats per continuar descobrint el país, coneixent-ne més costums i tradicions, observant els contrastos de tantes ètnies convivint en un mateix territori... Abans, però, ens toca afrontar qüestions més terrenals i gestionar amb el servei de l’alberg la logística de la bugada. Necessitem la roba neta per demà al matí com a molt tard.
Més tard ens trobem amb en Jose, un espanyol que vam conèixer ahir al pub de l’hostal i que està fent un trajecte similar al nostre però en sentit invers. Ahir ens va recomanar alguns indrets de Pequín i vam quedar per avui anar a donar una volta pel centre ciutat. Sempre és agradable conèixer gent similar a tu i intercanviar experiències de viatges, i per fer-ho no hi ha res millor que els albergs de viatgers.
Ens dirigim xino-xano al primer monument que ens va cridar l’atenció al entrar a Xi’an, la Torre de la Campana. Al mig d’una rotonda s’alça un robust palau de tres plantes, situat sobre una base més ampla i acabat amb els ja coneguts terrats xinesos, plens de figuretes mostrant la importància de l’indret. En una cantonada de la base es troba la immensa campana que dóna nom al palau i que anteriorment s’usava per avisar de possibles atacs. Actualment, per només alguns yuans, pots fer-la sonar sense cap més motiu que el de tocar una gran campana. A l’interior de l’edifici, cada planta ens amaga una sorpresa diferent, en la primera una gran col.lecció de campanes amb les quals es fan petits concerts cada dues o tres hores, a la segona s’hi pot observar una espècie de temple i finalment en la tercera una col.lecció de pergamins i dibuixos. De dalt estant es pot passejar per la veranda exterior i tenir una bona visió de la ciutat. Des d’aquí observem el nostre proper objectiu, la torre bessona a aquesta, la Torre del Tambor. Cap allí que anem.
La Torre del Tambor, també es podria anomenar la torre dels tambors, doncs no n’hi ha només un a la cantonada de la base, sinó que n’hi ha un bon reguitzell, un enorme tambor darrera un altre, tot encerclant el perímetre de la torre; tots amb símbols xinesos pintats sobre la membrana. Com la seva torre bessona, cada pis amaga ambients diferents i els anem recorrent amb placidesa.
Acabada la tranquil.litat de les torres ens endinsem en el bulliciós barrí musulmà. Carrerons plens de tendes a banda i banda, venedors que t’ofereixen de tot i més, restaurants, gent amb mercaderia amunt i avall i un munt de turistes també. Anem els tres observant, fotografiant, captant moments únics per nosaltres, mai vistos abans o vistos amb una altra perspectiva. Xinesos musulmans, quina sensació, quins comerciants. Flautes de ceràmica, cadenats amb combinacions de grafemes, antigues espases i ganivets, ventalls, roba, menjar, però sobretot, sobretot, figures de terracota, guerrers de tots els tipus i de totes les mides.
Nosaltres, que ens coneixem, decidim no caure en la temptació. Tenim temps i això serà el nostre aliat. Passejarem totes les tendes, negociarem tot el que podrem i continuarem sense comprar fins més tard, cap al final del dia. Encara queda molt per endavant i no ens volem carregar.
A mitja tarda encara no hem dinat i estem exhausts. Mercadejar em roba molta energia així que una parada tècnica es fa necessària. Un restaurant típicament no turístic és la millor opció per menjar molt, bastant bo i picant, per relativament poc. Ja estem preparats per rematar la jugada.
En Jose ens abandona i en Dani i jo decidim començar a fer algunes compres. Coses petites i fàcils de transportar, de moment. Hem decidit fer la visita a la mesquita així que preferim no carregar-nos encara. La mesquita ens descobreix un espai de calma, oració i reflexió enmig de tota l’agitació. Petits temples i sales estan disposades una darrera l’altra a banda i banda al voltant de diferents patis plens d’arbres, flors, pavellons i fonts. És l’hora de resar i els creients van dirigint-se cap a la sala de pregària, mentrestant nosaltres passegem pels espais oberts i ens endinsem també en alguna que altra sala a observar mobiliari i racons amagats. És agradable descansar del bullici, tot i que de tant en tant tens la sensació de fer alguna cosa malament degut a certes mirades, sobretot quan vols fer fotos.
Acabat el temps de reflexió, preparats per envestir els comerciants i treure’ls-hi els millors preus, ens endinsem de nou en els carrerons. Aquest cop ens fem amb artesania típica com les flautes, ventalls i cadenats que ja havíem vist. No poden faltar els guerrers! I gosem fins i tot comprar bambes i jaquetes de marca “Made in China”. Ja veurem com sortiran, però de moment els preus són pures gangues!
El passeig pel barri musulmà es prolonga eternament. Ens hi trobem bé i sense decidir-ho anem entrant en una tenda i una altra. Sopem unes broquetes. Comprem uns dolços. Veiem com la gent fa vida en el carrer i no té pressa per tornar a casa seva. Nosaltres tampoc i acabem dins d’una casa de te. Una altra! Aquest cop hi entrem voluntàriament; hem vist unes tasses que ens fan patxoca i entrem a negociar. Una hora després, després d’haver provat cinc o sis varietats de te, després d’haver xerrat amb la propietària una mica de tot, tornem a sortir al carrer que ja és fosc, amb tres o quatre tasses cadascú i també tres tipus de te diferent. Ens hi hem gastat els yuans aquí, però ha sigut una bonica experiència xina. Hem après bastant sobre te i ens han tractat molt bé.
Ja és tard i estem cansats, així que decidim passejar fins a l’hostal, per acabar amb unes TsingTaos en el pub, xerrant amb el grup que vam conèixer ahir, abans d’enfocar el destí final, Beijing.

------

Nos despertamos tranquilamente, con la sensación de haber cumplido casi la totalidad del viaje, contentos de estar aquí y motivados para continuar descubriendo el país, conociendo más costumbres y tradiciones, observando los contrastes de tantas etnias conviviendo en un mismo territorio... Antes, pero, nos toca afrontar cuestiones más terrenales y gestionar con el servicio del albergue la logística de la colada. Necesitamos la ropa limpia para mañana por la mañana como muy tarde.
Más tarde nos encontramos con Jose, un español que conocimos ayer en el pub del hostal y que está haciendo un trayecto similar al nuestro pero en sentido inverso. Ayer nos recomendó algunos lugares de Pequín y quedamos para hoy ir a dar una vuelta por el centro ciudad. Siempre es agradable conocer gente similar a ti e intercambiar experiencias de viajes, y para hacerlo no hay nada mejor que los albergues de viajeros.
Nos dirigimos con paso tranquilo al primer monumento que nos llamó la atención al entrar en Xi'an, la Torre de la Campana. En medio de una rotonda se alza un robusto palacio de tres plantas, situado sobre una base más ancha y acabado con los ya conocidos tejados chinos, llenos de figuritas mostrando la importancia del lugar. En una esquina de la base se encuentra la inmensa campana que da nombre al palacio y que anteriormente se usaba para avisar de posibles ataques. Actualmente, por sólo algunos yuans, puedes hacerla sonar sin ningún motivo más que el de tocar una gran campana. En el interior del edificio, cada planta nos esconde una sorpresa diferente, en la primera una gran colección de campanas con las cuales se hacen pequeños conciertos cada dos o tres horas, en la segunda se puede observar una especie de templo y finalmente en la tercera una colección de pergaminos y dibujos. Des de arriba se puede pasear por la veranda exterior y tener una buena visión de la ciudad. Desde aquí observamos nuestro próximo objetivo, la torre gemela a ésta, la Torre del Tambor. Hacia allí vamos.
La Torre del Tambor, también se podría llamar la torre de los tambores, pues no hay sólo uno en la esquina de la base, sino que hay una buena retahíla, un enorme tambor detrás de otro, rodeando el perímetro de la torre; todos con símbolos chinos pintados sobre la membrana. Como su torre gemela, cada piso esconde ambientes diferentes y los vamos recorriendo con calma.
Acabada la tranquilidad de las torres nos introducimos en el bullicioso barrio musulmán. Callejuelas repletas de tiendas a ambos lados, vendedores que te ofrecen de todo y más, restaurantes, gente con mercancía arriba y abajo y un montón de turistas también. Vamos los tres observando, fotografiando, captando momentos únicos para nosotros, nunca vistos antes o vistos des de otra perspectiva. Chinos musulmanes, qué sensación, qué comerciantes. Flautas de cerámica, candados con combinaciones de grafemas, antiguas espadas y cuchillos, abanicos, roba, comida, pero, sobre todo, sobre todo figuras de terracota, guerreros de todos los tipos y de todos los tamaños.
Nosotros, que nos conocemos, decidimos no caer en la tentación. Tenemos tiempo y este será nuestro aliado. Pasearemos todas las tiendas, negociaremos todo lo que podremos y continuaremos sin comprar hasta más tarde, hacia el final del día. Todavía queda mucho día por delante y no nos queremos cargar.
A media tarde todavía no hemos comido y estamos exhaustos. Mercadear me roba mucha energía en así que una parada técnica se hace necesaria. Un restaurante típicamente no turístico es la mejor opción para comer mucho, bastante bueno y picante, por relativamente poco. Ya estamos preparados para rematar la jugada.
Jose nos abandona y Dani y yo decidimos empezar a hacer algunas compras. Cosas pequeñas y fáciles de transportar, de momento. Hemos decidido hacer la visita a la mezquita así que preferimos no cargarnos todavía. La mezquita nos descubre un espacio de calma, oración y reflexión en medio de toda la agitación. Pequeños templos y salas están dispuestos uno detrás de otro a ambos lados en torno a diferentes patios llenos de árboles, flores, pabellones y fuentes. Es la hora de rezar y los creyentes van dirigiéndose hacia la sala de plegaria, mientras tanto nosotros paseamos por los espacios abiertos y nos adentramos también en alguna que otra sala a observar mobiliario y rincones escondidos. Es agradable descansar del griterío, aunque de vez en cuando tienes la sensación de hacer alguna cosa mal debido a ciertas miradas, sobre todo cuando quieres hacer fotos.
Acabado el tiempo de reflexión, preparados para embestir a los comerciantes y sacárles los mejores precios, nos adentramos de nuevo en los callejones. Esta vez nos hacemos con artesanía típica como las flautas, abanicos y candados que ya habíamos visto. No pueden faltar los guerreros! Y osamos incluso comprar zapatillas y chaquetas de marca "Made in China". Ya veremos cómo saldrán, pero de momento los precios son puras gangas!
El paseo por el barrio musulmán se prolonga eternamente. Nos sentimos bien y sin decidirlo vamos entrando de una tienda a otra. Cenamos unas brochetas. Compramos unos dulces. Vemos cómo la gente hace vida en la calle y no tiene prisa para volver a su casa. Nosotros tampoco y acabamos dentro de una casa de té. Otra! Esta vez entramos voluntariamente; hemos visto unas tazas que tienen buen aspecto y entramos a negociar. Una hora después, después de haber probado cinco o seis variedades de té, después de haber charlado con la propietaria un poco de todo, volvemos a salir a la calle que ya es oscura, con tres o cuatro tazas cada uno y también tres tipos de té diferente. Nos hemos gastado los yuans aquí, pero ha sido una bonita experiencia china. Hemos aprendido bastante sobre té y nos han tratado muy bien.
Ya es tarde y estamos cansados, así que decidimos pasear hasta el hostal, para acabar con unas TsingTaos en el pub, charlando con el grupo que conocimos ayer, antes de enfocar el destino final, Beijing.

5/7 - Xi’an [西安] i guerrers

Ens despertem quan el tren va disminuint la velocitat. Comencem a veure la ciutat, acostant-se entre prats, arbres, vies, autopistes i construccions. Estem baldats després d’una nit ben curta i encara no tenim clar que és el que farem, si quedar-nos a descansar a l’hostal o no parar ni un moment i apropar-nos a veure els guerrers de terracota. La primera opció és molt temptadora, però la segona és més sensata si realment volem aprofitar el temps que passarem en aquesta ciutat que ja, des del primer moment, ens fascina.
Un xofer ens està esperant a la sortida de l’estació. Havíem reservat l’hostal amb antelació i ens havien assegurat que ens passarien a buscar, així que sortir del tren i arribar a l’habitació ens resulta molt fàcil. Estem desperts, gaudint d’una agradable temperatura i el que hem vist durant el trajecte ens ha agradat, prenem una dutxa, ens activem i sortim a provar sort. Intentarem anar a veure els soldats en autobús.
Per sorpresa nostra, no tenim cap problema alhora de fer la combinació de busos. Tot resulta molt fàcil. Es nota que aquesta és una ciutat més turística que les anteriors on hem estat. Ens deixen a la porta del recinte i anem avançant cap a l’entrada tot observant les tendes de souvenirs i els temptadors bars que poblen el passeig, ja amb ganes de ser dins per veure els soldats i també per esquivar la temperatura. La calor comença a ser agressiva! I just aleshores ens adonem, ens comenten, que les entrades per les tombes s’han de comprar a l’inici del passeig. Pas possible comprar-les al costat de l’entrada... Noooo!!! Ens toca fer mitja volta sota la solana, caminar quasi un kilòmetre per adquirir-les i després tornar... Primer, hauríem d’aprendre a llegir una mica, però després... ja podrien posar un lloc de venda al costat de l’entrada!!!
Ens tornem a presentar al cap d’uns minuts amb les entrades i accedim al primer recinte, que guarda algunes figures, les més ben conservades, i altres elements d’aquella època en vitrines. Hi ha totes les explicacions necessàries per ben situar-te a finals del segle III aC, en plena dinastia Qin. I s’hi està fresquet. No obstant, no és massa espectacular i està ple de xinesos donant empentes intentant estar a primera línia. Passem al segon recinte.
Múltiples tombes s’obren davant nostre. Una gran nau amb una llum tènue alberga una gran col.lecció d’estàtues i restes d’estàtues, totes dins les tombes, uns quants metres sota nostre. Treballadors restauradors han anat fent feina durant uns quants anys per netejar les estances i reconstruir les figures que anaven trobant esmicolades per tot arreu. Encara ara hi treballen i la feina que fan és increïble. Les que aconsegueixen restaurar, són senyorials, imposants, no sembla que hagin estat més de 2000 anys sepultades; i les que no poden ser rehabilitades per falta de peces, també guarden aquesta aura màgica. Estem impressio- nats, però ens havien dit que era més espectacu- lar, així doncs encara deu faltar-nos el millor per veure.

Passem al tercer recinte i ara si que estem meravellats. Files i files de guerrers de terracota es despleguen tot al llarg d’aquesta nau. Comencem per la part del darrera, on els soldats encara estan fets miques, encara són enterrats i els conservadors els restauren. Avancem pel lateral, càmera en mà, sense perdre detall. De mica en mica podem apreciar clarament cada un dels guerrers, camuflats entre tants i tants d’altres. Cadascun és diferent, és singular, la producció en cadena de soldats de terracota que existeix actualment no existia aleshores. Els tens més alts o més baixos, uns més joves, altres ancians, amb barba, bigoti, un barret o un altre o sense cap, comandant aurigues, però la majoria a peu. Quin respecte, quina sensació. Un altre cop ens sentim transportats anys i anys enrere, pensant quin poder que devia tenir l’emperador d’aleshores per fer-se construir una col.lecció similar i sabent que només veiem una ínfima part del que devia ser.
Avui hem après molt, sobre les antigues dinasties Qin i també sobre comportament xinès. Hem après que van a batzegades i poc els importa si estàs pel mig. Si un grup arriba on ets tu i vol mirar o fer-se fotos, es posaran davant teu i faran el que han de fer; poc importa que tu hi fossis abans o estiguis en mig d’una instantània. En canvi, quan els seus 5 minuts d’amuntegament han acabat, desapareixen i et deixen sol i tranquil en el lloc durant 3 minuts; el temps just que arribi el grup següent.
Amb tot, com hem gaudit d’aquesta visita! Ens ha encantat. Tot el trajecte per venir fins aquí ha valgut bé la pena. Però ja ens sentim cansat i només veiem el moment de reposar a l’alberg amb una Tsingtao a la mà, així que prenem el bus de tornada on observem, segons el meu criteri, una de les situacions que millor defineixen el comportament xinès.
Parats amb el bus en un pas a nivell a l’entrada de Xi’an, en una avinguda amb quatre carrils per banda i el tren a punt de passar. Un conductor xinès considera que posar-se a la cua que ja existeix és perdre el temps, que ell és més llest que ningú i que seria una llàstima desaprofitar els quatre carrils lliures que queden a la nostra esquerra (Carrils reservats al sentit contrari, però buits perquè les barreres no deixen passar ningú). Així doncs, ens avança i pren la primera posició del primer carril del sentit contrari. Aquest acte desperta la imaginació de la resta de conductors que teníem darrera. I dic teníem, perquè ja no hi són, ara ocupen tots les primeres posicions dels carrils de sentit advers. Mica en mica, els carrils es van omplint com un tetris fins que el tren acaba de passar i les barreres s’obren.
En aquest moment, vuit fileres de cotxes es troben en front d’altres vuit fileres, doncs en el sentit contrari s’ha procedit de la mateixa manera. Gran caos. No obstant, en aquesta situació, cap xinès toca el clàxon i tots van avançant, convertint una avinguda de vuit carrils en una de setze amb sentits intercal.lats. Cada fila segueix un sentit diferent, tots avancem, lentament, però avancem fins que tot torna a la normalitat i arribem a l’alberg. El dia l’acabem relaxadament exhausts en el bar fent unes cerveses amb uns espanyols que hem conegut, sense forces per res més.
Jo, després de molts anys d’estudis sociològics, determino que la societat xinesa és individualista. Paradoxalment al que es té tendència a pensar del que ha estat i es diu que és un país comunista, aquí tothom anteposa els seus objectius als de la comunitat (a no ser que se’ls hi ordeni). Ningú respecta ningú, contràriament al que dicta la mil.lenària tradició, de la veneració als ancians i les bones maneres. Ningú té paciència, tot i les moltes cerimònies que aquí s’executen amb tanta parsimònia. Començo a arribar als meus límits de tolerància cap a aquesta societat. Començo a estar fart de tant xinès. D’acord que estic en el seu país, però que no em donin cap empenta més.

---------

Nos despertamos cuando el tren va disminuyendo la velocidad. Empezamos a ver la ciudad, acercándose entre prados, árboles, vías, autopistas y construcciones. Estamos destrozados después de una noche muy corta y todavía no tenemos claro que es lo que haremos, si quedarnos a descansar en el hostal o no parar ni un momento y acercarnos a ver los guerreros de terracota. La primera opción es muy tentadora, pero la segunda es más sensata si realmente queremos aprovechar el tiempo que pasaremos en esta ciudad que ya, desde el primer momento, nos fascina.
Un chófer nos está esperando en la salida de la estación. Habíamos reservado el hostal con antelación y nos habían asegurado que nos pasarían a buscar, así que salir del tren y llegar a la habitación nos resulta muy fácil. Estamos despiertos, disfrutando de una agradable temperatura y lo que hemos visto durante el trayecto nos ha gustado, tomamos una ducha, nos activamos y salimos a probar suerte. Intentaremos ir a ver a los soldados en autobús.
Por sorpresa nuestra, no tenemos ningún problema para hacer la combinación de buses. Todo resulta muy fácil. Se nota que ésta es una ciudad más turística que las anteriores donde hemos estado. Nos dejan en la puerta del recinto y vamos avanzando hacia la entrada observando las tiendas de souvenirs y los tentadores bares que pueblan el paseo, ya con ganas de ser dentro para ver a los soldados y también para esquivar la temperatura. El calor empieza a ser agresivo! Y justo entonces nos damos cuenta, nos comentan, que las entradas para las tumbas se han de comprar al inicio del paseo. Imposible comprarlas al lado de la entrada... Noooo!!! Nos toca dar media vuelta bajo la solana, andar casi un kilómetro para adquirirlas y después regresar... Primero, tendríamos que aprender a leer un poquito, pero después... ya podrían poner un sitio de venta al lado de la entrada!!!
Nos volvemos a presentar al cabo de unos minutos con las entradas y accedemos al primer recinto, que guarda algunas figuras, las mejor conservadas, y otros elementos de aquella época en vitrinas. Están todas las explicaciones necesarias para situarte a finales del siglo III aC, en plena dinastía Qin. Y se está fresquito. Sin embargo, no es demasiado espectacular y está lleno de chinos empujando intentando estar a primera fila. Pasamos al segundo recinto.
Múltiples tumbas se abren delante de nosotros. Una gran nave con una luz tenue alberga una gran colección de estatuas y restos de estatuas, todas dentro de las tumbas, unos cuantos metros bajo nosotros. Trabajadores restauradores han ido haciendo faena durante unos cuantos años para limpiar las estancias y reconstruir las figuras que iban encontrando desmenuzadas por todas partes. Todavía ahora trabajan y la labor que hacen es increíble. Las que consiguen restaurar, son señoriales, imponentes, no parece que hayan estado más de 2000 años sepultadas; y las que no pueden ser rehabilitadas por falta de piezas, también guardan esta aura mágica. Estamos impresiona- dos, pero nos habían dicho que era más espectacu- lar, así pues todavía debe faltarnos lo mejor por ver.
Pasamos al tercer recinto y ahora si que estamos maravillados. Filas y filas de guerreros de terracota se despliegan a lo largo de esta nave. Empezamos por la parte trasera, donde los soldados todavía están hechos añicos, todavía están enterrados y los conservadores los restauran. Avanzamos por el lateral, cámara en mano, sin perder detalle. Poco a poco podemos apreciar claramente a cada uno de los guerreros, camuflados entre tantos y tantos otros. Cada uno es diferente, es singular, la producción en cadena de soldados de terracota que existe actualmente no existía entonces. Los tienes más altos o más bajos, unos más jóvenes, otros ancianos, con barba, bigote, un sombrero u otro o sin cabeza, comandando aurigas, pero la mayoría a pie. Qué respeto, qué sensación. Otra vez nos sentimos transportados años y años atrás, pensando qué poder que debió tener el emperador de entonces para hacer construir una colección similar y sabiendo que sólo vemos una ínfima parte de lo que debió ser.
Hoy hemos aprendido mucho, sobre las antiguas dinastías Qin y también sobre comportamiento chino. Hemos aprendido que van a trompicones y poco los importa si estás por el medio. Si un grupo llega donde estás tú y quiere mirar o hacerse fotos, se pondrán delante tuyo y harán lo que tienen que hacer; poco importa que tú estuvieras antes o estés en medio de una instantánea. En cambio, cuando sus 5 minutos de amontonamiento han acabado, desaparecen y te dejan solo y tranquilo en el lugar durante 3 minutos; el tiempo justo que llegue el grupo siguiente.
Aun así, como hemos disfrutado de esta visita! Nos ha encantado. Todo el trayecto para venir hasta aquí ha merecido bien la pena. Pero ya nos sentimos cansado y sólo vemos el momento de reposar en el albergue con una Tsingtao en la mano, así que tomamos el bus de vuelta donde observamos, según mi criterio, una de las situaciones que mejor definen el comportamiento chino.
Parados con el bus en un paso a nivel en la entrada de Xi'an, en una avenida con cuatro carriles por banda y el tren a punto de pasar. Un conductor chino considera que ponerse en la cola que ya existe es perder el tiempo, que él es más listo que nadie y que sería una lástima desperdiciar los cuatro carriles libres que quedan a nuestra izquierda (Carriles reservados al sentido contrario, pero vacíos porque las barreras no dejan pasar a nadie). Así pues, nos avanza y toma la primera posición del primer carril del sentido contrario. Este acto despierta la imaginación del resto de conductores que teníamos detrás. Y digo teníamos, porque ya no están, ahora ocupan todos las primeras posiciones de los carriles de sentido adverso. Poco a poco, los carriles se van llenando como un tetris hasta que el tren acaba de pasar y las barreras se abren.
En este momento, ocho hileras de coches se encuentran en frente de otras ocho hileras, pues en el sentido contrario se ha procedido de la misma manera. Gran caos. No obstante, en esta situación, ningún chino toca el claxon y todos van avanzando, convirtiendo una avenida de ocho carriles en una de dieciséis con sentidos intercalados. Cada fila sigue un sentido diferente, todos avanzamos, lentamente, pero avanzamos hasta que todo vuelve a la normalidad y llegamos al albergue. El día lo acabamos relajadamente exhaustos en el bar haciendo unas cervezas con unos españoles que hemos conocido, sin fuerzas para nada más.
Yo, después de muchos años de estudios sociológicos, determino que la sociedad china es individualista. Paradójicamente a lo que se tiene tendencia a pensar de lo que ha sido y se dice que es un país comunista, aquí todo el mundo antepone sus objetivos a los de la comunidad (a no ser que se los ordene). Nadie respeta a nadie, contrariamente a lo que dicta la milenaria tradición, de la veneración a los ancianos y las buenas maneras. Nadie tiene paciencia, a pesar de las muchas ceremonias que aquí se ejecutan con tanta parsimonia. Empiezo a llegar a mis límites de tolerancia hacia esta sociedad. Empiezo a estar harto de tanto chino. De acuerdo que estoy en su país, pero que no me den ningún empujón más.