dimarts, 11 d’agost del 2009

10/7 – La Gran Muralla Xina [长城]

Si una cosa em feia il.lusió i em motivava d’anar a Xina era poder veure, poder passejar per la seva Gran Muralla. N’havia llegit molt en alguns números del National Geographic que continuo rebent, n’he escoltat cançons, se n’han sentit molts rumors i mites, tothom amb qui en parles te la descriu com una de les meravelles que l’home a arribat a construir,... Però que té aquesta muralla d’especial? Per què captiva a tantes persones i se’n veuen unes fotos tan extraordinàries? Avui ho veurem, avui hi anem. Ens llevem ben d’hora. Hem descansat bé. Estem preparats. Som-hi!
Primer objectiu, trobar el bus que ens hi porti. Hem decidit no sumar-nos a cap grup organitzat, no contractar cap guia, ja portem tres setmanes aquí i sabrem espavilar-nos. I a l’estació d’autobusos una dona ens intercepta. “Cap a on aneu?” “Simatai”, dic jo. “Doncs cap aquí” i ens acompanya cap a un bus que no és el que pensàvem prendre... “Baixeu a la quarta parada, us allunyeu de la parada del bus i agafeu un taxi cap allà”. No para de repetir una paraula que no entenem. Millug, millug. Que deu voler dir? Parla amb la venedora de bitllets i ens en treu dos. Ja som dins del bus, asseguts, sense saber ben bé que ha passat, que fem allí... Tot molt estrany, però la dona no ens ha demanat diners ni res, ens ha ajudat a pujar a un bus, que no sabem cap a on va...
A la tercera parada ens comencen a entrar fortament els dubtes. Encara som dins de Beijing i a la propera parada hem de baixar... Ens quedarem tirats just a la sortida de la capital? Segons els nostres càlculs Simatai està a uns 150 Km, més de dues hores de trajecte i només fa 15 minuts que hem sortit... Però el bus tira i tira. Ens allunyem autopista enllà i al cap d’una hora el bus para. Miyun! Això és el que ens deia la dona. El nom del poble on baixar! I només baixar uns taxistes agressius ens diuen que per “només” 800 yuans ens porten fins a la muralla i ens tornen. 800!!! Ens indignem i ens allunyem de la parada cap al centre del poble. El taxista persegueix en Dani, ens fa una rebaixeta. Jo vaig més endavant, en Dani em crida. “No, massa car” i continuo cap endavant. Una altra rebaixa. Finalment, i quan ja hem caminat uns 200 metres arribem a un acord. Hi anirem per 300 yuans. El joc del dialogant i l’indignat a funcionat. Segur que haguéssim pogut baixar més, però no perdrem més temps per 5 euros.
El taxista ens porta fins a l’entrada de Jinshanling [金山嶺], des d’on un telecadira amb vistes magnifiques et porta fins a peu de muralla. Aquí ja hem hagut de pagar 80 yuans per entrar i 40 més pel trajecte; al taxista li pagarem al final del dia.
El comitè de recepció és un grup de senyores que intenten vendre’t coses, oferir-se com a guies o transportadores. No gràcies. Els hi fem una finta i entrem en la primera torre de les 40 que avui creuarem fins arribar a Simatai [司馬臺], uns 10 Km que hem de fer en unes 4 hores, que és el temps que el taxista ens ha marcat per la recollida. Al.lucinem. Realment. El paisatge és meravellós. Una muntanya rere l’altra es visualitza fins a l’horitzó; una més alta que l’altra i totes elles coronades per una torre, enllaçades entre elles per una via pedregosa emmurallada. La Gran Muralla! S’estén a dreta i esquerra, sembla no acabar mai. I sembla que té forts desnivells... Avui ens cansarem i a més fa un dia esplèndid, amb un sol ben present. Comencem a caminar!
L’inici és planer. Caminem lleugerament, anem amunt i avall observant, fotografiant, comentant, parlant amb una dona que ens acompanya durant tres torres fins que li dic respectuosament que molt amable però que no li compraré res, que farà millor d’enganxar-se a un altre turista i se’n va indignada. El camí es veu en bon estat, no sembla que faci 400 anys que es va construir aquest tram i marxem sense problemes. Però al cap d’uns kilòmetres la cosa canvia. Els pendents es fan més pronunciats, les llambordes comencen a faltar, els esglaons no són ni plans ni sencers, però caminem, ens esforcem i seguim assaborint les vistes i el moment. Per aquí hi passaven les tropes xines que escrutaven l’horitzó en busca de possibles invasors, d’aquí la necessitat d’una muralla, d’aquí la necessitat de situar-la en la carena de les muntanyes més altes. I això es nota en les nostres cames. Cada esglaó és més alt que l’anterior, cada un costa més de pujar. De tant en tant reposem, ens parem a l’ombra i la frescor d’una torre, juntament amb d’altres caminadors, venedors i vigilants. Parlem amb uns, ho intentem amb d’altres i descansem, recuperem forces. Només em fet la meitat del camí...
Continuem avançant, amunt i avall. En la nostra cara ja no es reflecteix tanta fascinació sinó més aviat el cansanci i la calor. Però segueix sent esplèndid. Quina sort poder ser aquí. No sé si deuen pensar el mateix els treballadors que estan arreglant un tram del camí. Se’ls veu cansats i acalorats també, però ells han de moure pedres, cubells plens d’aigua i terra i transportar-ho tot des de l’inici del camí fins aquí... Mare meva, quina feina més dura! I que bé que la fan, sense queixar-se i somrient. Els deixem enrere i continuem, ja quasi veiem el final del camí, ens deuen quedar cinc torres i anem justos de temps, quan ens topem amb una sorpresa inesperada. Un guarda del camí ens diu que son 40 Yuans per cap per continuar. Amb això no hi comptàvem. Si els paguem ens quedem sense els quartos suficients per pagar el taxi, si no els paguem, no podem continuar. Fer mitja volta no és una opció, doncs ningú ens espera a l’inici del trajecte i no pensem fer 3 hores més de marxa, cansats com estem. Intentem negociar amb el guarda. No way, Manuel. Decidim pagar-los i explicar-li al taxista que ens ha d’apropar a un caixer per retirar diners... Serà que no ens hem informat suficient o que ells tampoc es dediquen a explicar com funcionen les coses, però bé, ja som al final i més que altra cosa volem acabar ja aquesta caminada.
De cop la muralla fa baixada. Ens apropem a una vall i el camí travessa un riu. Un bonic pont penjant ens permetrà creuar-lo però... serà gratuït? Jo crec que si, que sinó haurien posat un cartell avisant abans de baixar fins aquí i perquè tampoc he vist cap altre manera possible de creuar-lo, deu estar inclòs en els 40 que venim de pagar... I m’equivoco un cop més. Al final del pont un xinès para la mà. Seran 10 Yuans. M’indigno, vull fer mitja volta, però no sé cap on anar... Paguem un cop més i fem la darrera pujada fins a la torre que dóna sortida. No és manera, no són maneres. No estic dient que no s’hagi de pagar. Tampoc em molesta pagar. Però que ho indiquin abans i et deixin decidir que fer. Com els que ens proposa baixar en tirolina fins al pàrking. Seran 40 Yuans més si ho volem fer, sinó podem baixar xino-xano pel camí. I decidim no pagar més, perquè tampoc ens queden prous diners.
Arribats al pàrking el taxista ens somriu i ens ofereix aigua ben fresca. Una gran alegria. I bromegem amb ell i els altres xofers que esperen sobre el nostre color de pell vermellós i la nostra cara d’esgotament. Sense massa forces per molt més ens encaminem cap al poble de tornada, passem pel caixer i agraïm al taxista els seus serveis, autobús cap a Pekín i cap a l’hotel a descansar. Avui no sortirem tampoc, quina novetat! Estem tant exhausts que ni gana tenim, roseguem una mica del que queda d’ahir i prenem unes cerveses fresques que teníem en la nevera. Fi d’un gran dia, quin descans.

------

------

Si una cosa me hacía ilusión y me motivaba al ir a China era poder ver, poder pasear por su Gran Muralla. Había leído mucho en algunos números del National Geographic que continúo recibiendo, he escuchado canciones, se han oído muchos rumores y mitos, todo el mundo con quién hablas te la describe como una de las maravillas que el hombre a llegado a construir... Pero que tiene esta muralla de especial? Por qué cautiva a tantas personas y se ven unas fotos tan extraordinarias? Hoy lo veremos, hoy iremos. Nos levantamos bien temprano. Hemos descansado bien. Estamos preparados. Vamos!
Primer objetivo, encontrar el bus que nos lleve. Hemos decidido no sumarnos a ningún grupo organizado, no contratar ninguna guía, ya llevamos tres semanas aquí y sabremos espabilarnos. Y en la estación de autobuses una mujer nos intercepta. "Hacia dónde vais?" "Simatai", digo yo. "Pues para acá" y nos acompaña hacia un bus que no es lo que pensábamos tomar... "Bajad a la cuarta parada, os alejáis de la parada del bus y cogéis un taxi hacia allí". No para de repetir una palabra que no entendemos. Millug, millug. ¿Qué debe querer decir? Habla con la vendedora de billetes y nos saca dos. Ya estamos dentro del bus, sentados, sin saber exactamente que ha pasado, que hacemos aquí... Todo muy extraño, pero la mujer no nos ha pedido dinero ni nada, nos ha ayudado a subir a un bus, que no sabemos hacia donde va...
En la tercera parada nos empiezan a entrar fuertemente las dudas. Todavía estamos dentro de Beijing y en la próxima parada tenemos que bajar... Nos quedaremos tirados justo a la salida de la capital? Según nuestros cálculos Simatai está a unos 150 Km, más de dos horas de trayecto y sólo hace 15 minutos que hemos salido... Pero el bus tira y tira. Nos alejamos por la autopista y al cabo de una hora el bus para. Miyun! Eso es lo que nos decía la mujer. El nombre del pueblo donde bajar! Y sólo bajar unos taxistas agresivos nos dicen que por "sólo" 800 yuans nos llevan hasta la muralla y nos devuelven. 800!!! Nos indignamos y nos alejamos de la parada hacia el centro del pueblo, como nos había indicado la mujer. El taxista persigue Dani, nos hace una rebajita. Yo voy más adelante, Dani me llama. "No, demasiado caro" y continúo hacia adelante. Otra rebaja. Finalmente, y cuando ya hemos andado unos 200 metros llegamos a un acuerdo. Iremos por 300 yuans. El juego del dialogante y del que se indigna a funcionado. Seguro que hubiéramos podido bajar más, pero no perderemos más tiempo por 5 euros.
El taxista nos conduce hasta la entrada de Jinshanling [金山嶺], desde donde un telesilla con vistas magnificas te lleva hasta el pie de muralla. Aquí ya hemos tenido que pagar 80 yuans por entrar y 40 más por el trayecto; al taxista le pagaremos al final del día.
El comité de recepción es un grupo de señoras que intentan venderte cosas, ofrecerse como guías o transportadoras. No gracias. Les hacemos una finta y entramos en la primera torre de las 40 que hoy cruzaremos hasta llegar a Simatai [司馬臺], unos 10 Km que tenemos que hacer en unas 4 horas, que es el tiempo que el taxista nos ha marcado para la recogida. Alucinamos. Realmente. El paisaje es maravilloso. Una montaña tras otra se vislumbra hasta el horizonte; una más alta que la otra y todas ellas coronadas por una torre enlazadas entre ellas, por una vía pedregosa amurallada. La Gran Muralla! Se extiende a derecha e izquierda, parece no acabar nunca. Y parece que tiene fuertes desniveles... Hoy nos cansaremos y además hace un día espléndido, con un sol bien presente. Empecemos a andar!
El inicio es llano. Caminamos a paso ligero, vamos arriba y abajo observando, fotografiando, comentando, hablando con una mujer que nos acompaña durante tres torres hasta que le digo respetuosamente que muy amable pero que no le compraré nada, que hará mejor de engancharse a otro turista y se marcha indignada. El camino se ve en buen estado, no parece que haga 400 años que se construyó este tramo y lo andamos sin problemas. Pero al cabo de unos kilómetros la cosa cambia. Las pendientes se hacen más pronunciadas, los adoquines empiezan a faltar, los peldaños no están ni planos ni enteros, pero caminamos, nos esforzamos y seguimos saboreando las vistas y el momento. Por aquí pasaban las tropas chinas que escrutaban el horizonte en busca de posibles invasores, de ahí la necesidad de una muralla, de ahí la necesidad de situarla en la cresta de las montañas más altas. Y eso se nota en nuestras piernas. Cada peldaño es más alto que el anterior, cada uno cuesta más de subir. De vez en cuando reposamos, nos paramos a la sombra y el frescor de una torre, junto con otros caminantes, vendedores y vigilantes. Hablamos con unos, lo intentamos con otros y descansamos, recuperamos fuerzas. Sólo hemos hecho la mitad del camino...
Continuamos avanzando, arriba y abajo. En nuestra cara ya no se refleja tanta fascinación sino más bien el cansancio y el calor. Pero sigue siendo espléndido. Qué suerte poder estar aquí. No sé si deben pensar lo mismo los trabajadores que están arreglando un tramo del camino. Se los ve cansados y acalorados también, pero ellos tienen que mover piedras, cubos llenos de agua y tierra y transportarlo todo desde el inicio del camino hasta aquí... Madre mía, qué trabajo más duro! Y que bien que la hacen, sin quejarse y sonriendo. Les dejamos atrás y continuamos, ya casi vemos el final del camino, nos deben quedar cinco torres y vamos justos de tiempo, cuando nos encontramos con una sorpresa inesperada. Un guarda del camino nos detiene y nos dice que son 40 Yuans por cabeza para continuar. Con esto no contábamos. Si los pagamos nos quedamos sin los fondos suficientes para pagar el taxi, si no los pagamos, no podemos continuar. Dar media vuelta no es una opción, pues nadie nos espera al inicio del trayecto y no pensamos hacer 3 horas más de marcha, cansados como estamos. Intentamos negociar con el guarda. No way, Manuel. Decidimos pagarlos y explicarle al taxista que nos tiene que acercar a un cajero para retirar dinero... Será que no nos hemos informado suficiente o que ellos tampoco se dedican a explicar cómo funcionan las cosas, pero bueno, ya estamos al final y ya solo queremos acabar esta caminata.
De repente la muralla desciende. Nos acercamos a un valle y el camino atraviesa un río. Un bonito puente colgante nos permitirá cruzarlo sin embargo... será gratuito? Yo pienso que si, que sino habrían puesto algún cartel indicativo antes de bajar hasta aquí y porque tampoco he visto ningún otro manera posible de cruzarlo, debe estar incluido en los 40 que acabamos de pagar... Y me equivoco una vez más. Al final del puente un chino pone la mano. Serán 10 yuans. Me indigno, quiero dar media vuelta, pero no sé hacia dónde ir... Pagamos una vez más y hacemos la última subida hasta la torre que da salida. No es manera, no son maneras. No estoy diciendo que no se tenga que pagar. Tampoco me molesta pagar. Pero que lo indiquen antes y te dejen decidir que hacer. Como los que nos propone bajar en tirolina hasta el parking. Serán 40 yuans más si lo queremos hacer y sino podemos bajar andando por el camino. Y decidimos no pagar más, porque tampoco nos queda suficiente dinero.
Llegados al parking el taxista nos sonríe y nos ofrece agua bien fresca. Una gran alegría. Y bromeamos con él y los otros chóferes que esperan sobre nuestro color de piel rojizo y nuestra cara de agotamiento. Sin demasiadas fuerzas para mucho más nos encaminamos hacia el pueblo de vuelta, pasamos por el cajero y agradecemos al taxista sus servicios, autobús hacia Pekín y hacia el hotel después a descansar. Hoy no saldremos tampoco, qué novedad! Estamos tanto exhaustos que ni hambre tenemos, mordisqueamos un poco de lo que resta de ayer y tomamos unas cervezas frescas que teníamos en la nevera. Fin de un gran día, qué descanso.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada