dimarts, 11 d’agost del 2009

6/7 – Passejant Xi’an

Ens despertem tranquil.lament, amb la sensació d’haver acomplert quasi la totalitat del viatge, contents d’estar aquí i motivats per continuar descobrint el país, coneixent-ne més costums i tradicions, observant els contrastos de tantes ètnies convivint en un mateix territori... Abans, però, ens toca afrontar qüestions més terrenals i gestionar amb el servei de l’alberg la logística de la bugada. Necessitem la roba neta per demà al matí com a molt tard.
Més tard ens trobem amb en Jose, un espanyol que vam conèixer ahir al pub de l’hostal i que està fent un trajecte similar al nostre però en sentit invers. Ahir ens va recomanar alguns indrets de Pequín i vam quedar per avui anar a donar una volta pel centre ciutat. Sempre és agradable conèixer gent similar a tu i intercanviar experiències de viatges, i per fer-ho no hi ha res millor que els albergs de viatgers.
Ens dirigim xino-xano al primer monument que ens va cridar l’atenció al entrar a Xi’an, la Torre de la Campana. Al mig d’una rotonda s’alça un robust palau de tres plantes, situat sobre una base més ampla i acabat amb els ja coneguts terrats xinesos, plens de figuretes mostrant la importància de l’indret. En una cantonada de la base es troba la immensa campana que dóna nom al palau i que anteriorment s’usava per avisar de possibles atacs. Actualment, per només alguns yuans, pots fer-la sonar sense cap més motiu que el de tocar una gran campana. A l’interior de l’edifici, cada planta ens amaga una sorpresa diferent, en la primera una gran col.lecció de campanes amb les quals es fan petits concerts cada dues o tres hores, a la segona s’hi pot observar una espècie de temple i finalment en la tercera una col.lecció de pergamins i dibuixos. De dalt estant es pot passejar per la veranda exterior i tenir una bona visió de la ciutat. Des d’aquí observem el nostre proper objectiu, la torre bessona a aquesta, la Torre del Tambor. Cap allí que anem.
La Torre del Tambor, també es podria anomenar la torre dels tambors, doncs no n’hi ha només un a la cantonada de la base, sinó que n’hi ha un bon reguitzell, un enorme tambor darrera un altre, tot encerclant el perímetre de la torre; tots amb símbols xinesos pintats sobre la membrana. Com la seva torre bessona, cada pis amaga ambients diferents i els anem recorrent amb placidesa.
Acabada la tranquil.litat de les torres ens endinsem en el bulliciós barrí musulmà. Carrerons plens de tendes a banda i banda, venedors que t’ofereixen de tot i més, restaurants, gent amb mercaderia amunt i avall i un munt de turistes també. Anem els tres observant, fotografiant, captant moments únics per nosaltres, mai vistos abans o vistos amb una altra perspectiva. Xinesos musulmans, quina sensació, quins comerciants. Flautes de ceràmica, cadenats amb combinacions de grafemes, antigues espases i ganivets, ventalls, roba, menjar, però sobretot, sobretot, figures de terracota, guerrers de tots els tipus i de totes les mides.
Nosaltres, que ens coneixem, decidim no caure en la temptació. Tenim temps i això serà el nostre aliat. Passejarem totes les tendes, negociarem tot el que podrem i continuarem sense comprar fins més tard, cap al final del dia. Encara queda molt per endavant i no ens volem carregar.
A mitja tarda encara no hem dinat i estem exhausts. Mercadejar em roba molta energia així que una parada tècnica es fa necessària. Un restaurant típicament no turístic és la millor opció per menjar molt, bastant bo i picant, per relativament poc. Ja estem preparats per rematar la jugada.
En Jose ens abandona i en Dani i jo decidim començar a fer algunes compres. Coses petites i fàcils de transportar, de moment. Hem decidit fer la visita a la mesquita així que preferim no carregar-nos encara. La mesquita ens descobreix un espai de calma, oració i reflexió enmig de tota l’agitació. Petits temples i sales estan disposades una darrera l’altra a banda i banda al voltant de diferents patis plens d’arbres, flors, pavellons i fonts. És l’hora de resar i els creients van dirigint-se cap a la sala de pregària, mentrestant nosaltres passegem pels espais oberts i ens endinsem també en alguna que altra sala a observar mobiliari i racons amagats. És agradable descansar del bullici, tot i que de tant en tant tens la sensació de fer alguna cosa malament degut a certes mirades, sobretot quan vols fer fotos.
Acabat el temps de reflexió, preparats per envestir els comerciants i treure’ls-hi els millors preus, ens endinsem de nou en els carrerons. Aquest cop ens fem amb artesania típica com les flautes, ventalls i cadenats que ja havíem vist. No poden faltar els guerrers! I gosem fins i tot comprar bambes i jaquetes de marca “Made in China”. Ja veurem com sortiran, però de moment els preus són pures gangues!
El passeig pel barri musulmà es prolonga eternament. Ens hi trobem bé i sense decidir-ho anem entrant en una tenda i una altra. Sopem unes broquetes. Comprem uns dolços. Veiem com la gent fa vida en el carrer i no té pressa per tornar a casa seva. Nosaltres tampoc i acabem dins d’una casa de te. Una altra! Aquest cop hi entrem voluntàriament; hem vist unes tasses que ens fan patxoca i entrem a negociar. Una hora després, després d’haver provat cinc o sis varietats de te, després d’haver xerrat amb la propietària una mica de tot, tornem a sortir al carrer que ja és fosc, amb tres o quatre tasses cadascú i també tres tipus de te diferent. Ens hi hem gastat els yuans aquí, però ha sigut una bonica experiència xina. Hem après bastant sobre te i ens han tractat molt bé.
Ja és tard i estem cansats, així que decidim passejar fins a l’hostal, per acabar amb unes TsingTaos en el pub, xerrant amb el grup que vam conèixer ahir, abans d’enfocar el destí final, Beijing.

------

Nos despertamos tranquilamente, con la sensación de haber cumplido casi la totalidad del viaje, contentos de estar aquí y motivados para continuar descubriendo el país, conociendo más costumbres y tradiciones, observando los contrastes de tantas etnias conviviendo en un mismo territorio... Antes, pero, nos toca afrontar cuestiones más terrenales y gestionar con el servicio del albergue la logística de la colada. Necesitamos la ropa limpia para mañana por la mañana como muy tarde.
Más tarde nos encontramos con Jose, un español que conocimos ayer en el pub del hostal y que está haciendo un trayecto similar al nuestro pero en sentido inverso. Ayer nos recomendó algunos lugares de Pequín y quedamos para hoy ir a dar una vuelta por el centro ciudad. Siempre es agradable conocer gente similar a ti e intercambiar experiencias de viajes, y para hacerlo no hay nada mejor que los albergues de viajeros.
Nos dirigimos con paso tranquilo al primer monumento que nos llamó la atención al entrar en Xi'an, la Torre de la Campana. En medio de una rotonda se alza un robusto palacio de tres plantas, situado sobre una base más ancha y acabado con los ya conocidos tejados chinos, llenos de figuritas mostrando la importancia del lugar. En una esquina de la base se encuentra la inmensa campana que da nombre al palacio y que anteriormente se usaba para avisar de posibles ataques. Actualmente, por sólo algunos yuans, puedes hacerla sonar sin ningún motivo más que el de tocar una gran campana. En el interior del edificio, cada planta nos esconde una sorpresa diferente, en la primera una gran colección de campanas con las cuales se hacen pequeños conciertos cada dos o tres horas, en la segunda se puede observar una especie de templo y finalmente en la tercera una colección de pergaminos y dibujos. Des de arriba se puede pasear por la veranda exterior y tener una buena visión de la ciudad. Desde aquí observamos nuestro próximo objetivo, la torre gemela a ésta, la Torre del Tambor. Hacia allí vamos.
La Torre del Tambor, también se podría llamar la torre de los tambores, pues no hay sólo uno en la esquina de la base, sino que hay una buena retahíla, un enorme tambor detrás de otro, rodeando el perímetro de la torre; todos con símbolos chinos pintados sobre la membrana. Como su torre gemela, cada piso esconde ambientes diferentes y los vamos recorriendo con calma.
Acabada la tranquilidad de las torres nos introducimos en el bullicioso barrio musulmán. Callejuelas repletas de tiendas a ambos lados, vendedores que te ofrecen de todo y más, restaurantes, gente con mercancía arriba y abajo y un montón de turistas también. Vamos los tres observando, fotografiando, captando momentos únicos para nosotros, nunca vistos antes o vistos des de otra perspectiva. Chinos musulmanes, qué sensación, qué comerciantes. Flautas de cerámica, candados con combinaciones de grafemas, antiguas espadas y cuchillos, abanicos, roba, comida, pero, sobre todo, sobre todo figuras de terracota, guerreros de todos los tipos y de todos los tamaños.
Nosotros, que nos conocemos, decidimos no caer en la tentación. Tenemos tiempo y este será nuestro aliado. Pasearemos todas las tiendas, negociaremos todo lo que podremos y continuaremos sin comprar hasta más tarde, hacia el final del día. Todavía queda mucho día por delante y no nos queremos cargar.
A media tarde todavía no hemos comido y estamos exhaustos. Mercadear me roba mucha energía en así que una parada técnica se hace necesaria. Un restaurante típicamente no turístico es la mejor opción para comer mucho, bastante bueno y picante, por relativamente poco. Ya estamos preparados para rematar la jugada.
Jose nos abandona y Dani y yo decidimos empezar a hacer algunas compras. Cosas pequeñas y fáciles de transportar, de momento. Hemos decidido hacer la visita a la mezquita así que preferimos no cargarnos todavía. La mezquita nos descubre un espacio de calma, oración y reflexión en medio de toda la agitación. Pequeños templos y salas están dispuestos uno detrás de otro a ambos lados en torno a diferentes patios llenos de árboles, flores, pabellones y fuentes. Es la hora de rezar y los creyentes van dirigiéndose hacia la sala de plegaria, mientras tanto nosotros paseamos por los espacios abiertos y nos adentramos también en alguna que otra sala a observar mobiliario y rincones escondidos. Es agradable descansar del griterío, aunque de vez en cuando tienes la sensación de hacer alguna cosa mal debido a ciertas miradas, sobre todo cuando quieres hacer fotos.
Acabado el tiempo de reflexión, preparados para embestir a los comerciantes y sacárles los mejores precios, nos adentramos de nuevo en los callejones. Esta vez nos hacemos con artesanía típica como las flautas, abanicos y candados que ya habíamos visto. No pueden faltar los guerreros! Y osamos incluso comprar zapatillas y chaquetas de marca "Made in China". Ya veremos cómo saldrán, pero de momento los precios son puras gangas!
El paseo por el barrio musulmán se prolonga eternamente. Nos sentimos bien y sin decidirlo vamos entrando de una tienda a otra. Cenamos unas brochetas. Compramos unos dulces. Vemos cómo la gente hace vida en la calle y no tiene prisa para volver a su casa. Nosotros tampoco y acabamos dentro de una casa de té. Otra! Esta vez entramos voluntariamente; hemos visto unas tazas que tienen buen aspecto y entramos a negociar. Una hora después, después de haber probado cinco o seis variedades de té, después de haber charlado con la propietaria un poco de todo, volvemos a salir a la calle que ya es oscura, con tres o cuatro tazas cada uno y también tres tipos de té diferente. Nos hemos gastado los yuans aquí, pero ha sido una bonita experiencia china. Hemos aprendido bastante sobre té y nos han tratado muy bien.
Ya es tarde y estamos cansados, así que decidimos pasear hasta el hostal, para acabar con unas TsingTaos en el pub, charlando con el grupo que conocimos ayer, antes de enfocar el destino final, Beijing.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada